Sant Jordi 2013

Llegenda de Sant Jordi Fa molt i molt de temps, el poble de Montblanc era devastat per un monstre ferotge i terrible, que podia caminar, volar i nedar, i tenia un alè tant pudent, que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire i produïa la mort a tots els qui el respiraven. El monstre era l'estrall dels ramats i les persones, i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Preocupats per la situació, els habitants de Montblanc van pensar en donar al drac, cada dia de menjar a una persona, per intentar calmar-lo. El problema, era trobar la persona que vulgues sacrificar-se cada dia per ser devorada pel drac. I així fou com després d'una llarga discussió, els vilatans van decidir sortejar cada dia qui seria la persona que aniria a para a l'estomac del drac. I així ho feren, i sembla ser que la jugada els va sortir bé, l'abominable bèstia se'n deuria sentir satisfeta, perquè deixà de fer estralls i malifetes per aquelles terres. Però heus aquí que un dia, la sort feu que li toqués ser devorada a la filla del rei. La jove princesa era molt simpàtica, amable, bonica i elegant. Tenia el cor de tots els ciutadans robats, i per aquest motiu centenars s'oferiren per substituir-la. Però el rei, afligit i adolorit, fou just i sever, la seva filla era com qualsevol altre. Si li havia tocat hi havia d'anar. I així fou com la jove donzella sortí del castell per trobar-se amb la bèstia mentre tot el poble mirava desconsolat i afligit, com la princesa es dirigia cap al sacrifici. Però mentre la noia es dirigia cap al cau del monstre, un jove cavaller, amb una brillant armadura, muntat sobre un cavall blanc, es va presentar. La donzella se'l mirà i l'advertí: - Fugiu! fugiu ràpidament d'aquí! noble cavaller, si us quedeu per aquí, apareixerà la bèstia i només us vegi us devorarà. El jove cavaller, se la mirà i li contestà - No patiu jove donzella.Si sóc aquí es perquè hi he vingut expressament. He vingut des de molt lluny per protegir-vos a vós i a alliberar el vostre poble d'aquesta fera. No va tenir temps ni de dir això, que de cop i volta va sortir la fera, davant l'horror de la princesa i el goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia i la matar. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai, roser del que el jove cavaller en tallà una rosa i li oferí a la princesa. Activitats: L'auca de Sant Jordi Jclic de Sant Jordi Endevinalles

teatre

“Anís del mono” [Dins Vuitanta-sis contes, de Quim Monzó. Quaderns Crema. Barcelona 1999. Pàgs. 319-322]

 

El senyor Nonell havia dinat en un restaurant li­banès amb qui considerava el seu millor amic. Ha­vien celebrat que el senyor Nonell complia setanta-­tres anys. Com que feia temps que no dinava de manera opípara ni bevia, va arribar a casa un pèl alegre. Tot i això, va obrir la porta sense gaires pro­blemes: durant tot el trajecte, des que, poc després de sortir del restaurant, es va adonar que havia be­gut en excés, s'imaginava, com a les pel·lícules, llui­tant per ficar la clau al pany. L'eufòria el feia sentir-se en aquell estat d'esperit que convida a fer encara una altra copa. Per això, va anar a l'habitació (dor­mitori i estudi alhora) i, de l'armariet de les begu­des, antigament ben assortit, en va treure l'ampolla d'anís, l'única que hi havia d'ençà que el metge li va prohibir l'alcohol. 

La va trobar buida. Feia temps que sospitava que, de tant en tant, la Matilde en xarrupava. Però mai no havia trobat l'ampolla buida del tot; i aquest cop, va rumiar, l'havia trobada així perquè, des de feia setmanes, per primera vegada en dècades i no pas sense patiments, el senyor Nonell no havia tas­tat cap gota d'alcohol. Es va muntar la pel·lícula rà­pidament: la Matilde havia anat fent un glop avui, un glop un altre dia, en la creença que, entre cada dos glops seus, el senyor Nonell també en feia: convençuda que cada vegada rebaixava només una mica el nivell de l'ampolla, ignorant que el senyor Nonell no en bevia gens, de mica en mica ella sola se l'havia acabada tota.

 

El senyor Nonell mai no s'havia preocupat per aquells glops d'anís robats. La Matilde estava al seu servei des de feia quaranta-set anys i sempre havia estat una serventa ideal. Aquell migdia, però el senyor Nonell es va sentir profundament ferit. Si havia tingut la força de voluntat de no beure ni sola gota durant setmanes, el mínim que podia manar, un dia que tornava a casa després d'un gran ­dinar i disposat a fer una (una única) copa més, era precisament això: poder-la fer.

 

Parlar-li cara a cara de l’assumpte li semblava poc digne. Va decidir enxampar-la. Aquella mateixa^­ tarda va anar al supermercat i va comprar nova ampolla d'anís. A casa, se'n va servir un gotet, va fer una marca dissimulada a I’etiqueta del coll per senyalar el nivell i poder així certificar quan i quant en bevia. Al llarg del dia, sempre que la Matilde feinejava per l’habitació (bé fent el llit, bé endreçant els llibres que ell havia consultat el dia abans), el senyor Nonell no li treia l'ull del damunt.

 

Tot i no haver-la enxampat, l'endemà l'ampolla havia baixat de nivell. Va pensar, en conseqüència, que potser la Matilde no s'arriscava a fer la cisa mentre ell estava despert. Ho devia fer al matí abans de les deu, que era quan obria les cortines de bat a bat per despertar-lo. Cada dia, doncs, el se­nyor Nonell es llevava abans que la Matilde, i estava a l'aguait, dissimuladament. No la veia mai actuar. Només hi havia dues possibilitats: o bé sense ado­nar-se’n es tornava a adormir abans que ella entrés per obrir les cortines, o bé ella no feia el glop a aquella hora. I, en canvi, cada matí, el nivell d'anís havia baixat un dit. Això li va fer suposar que potser cometia la indignitat abans d'anar a dormir, no pas quan es llevava.

 

Al cap de tres setmanes, el senyor Nonell se sen­tia del tot burlat. Obsessionat, no se n'anava al llit fins que tenia la certitud que la Matilde feia estona que dormia. Es llevava més d'hora que ella, i es passava el dia vigilant l'armariet. Quan la Matilde s'hi acostava amb l'excusa (ara ja li semblava ben clar que era una excusa) de treure la pols, li tenia l'ull al damunt tota l’estona. I quan ella tocava l’ase (perquè trobava que l'actitud i la cara tensa del senyor Nonell denotaven repapieig), ell interpretava aques­ta tocada d’ase com una mostra de l'enuig que li produïa sentir-se controlada i, doncs, no poder fer cap traguet de l’ampolla més que d'amagat. De nit, el senyor Nonell somiava que, a més de no poder beure, havia de contemplar com el nivell de l’ampolla­ minvava constantment, i la ira que aquesta burla li provocava feia que l'úlcera es fes grossa, cada cop més grossa, tan grossa que al final ja era més grossa no pas ell mateix. Moria sense treure'n l'aigua clara i, des del taüt que havien col·locat sobre el llit, voltat de ciris, veia finalment com, entre les ombres, la Matilde s'atansava a l'armariet, treia l'ampolla i en xarrupava. La ira, en aquesta part del somni, li venia no pas d'haver mort sense enxampar-la, sinó del fet d'estar mort i, doncs, tot i haver-la enxam­pat, no poder dir-hi ni fer-hi res.

 

El senyor Nonell empitjorava. Ara ja es passava la major part d'hores al llit, incapaç de llevar-se, i la Matilde havia hagut d'afegir, a les feines de minyo­na, les d'infermera. El senyor Nonell, però, no treia l'ull del damunt de l'armariet i quan, un cop el dia, s'aixecava amb esforç per comprovar el nivell de l'a­nís a l’ampolla, veia que, indefectiblement, aquest havia minvat. El senyor Nonell va començar a creu­re que, encara que li resultés difícil precisar com i per què, hi havia una relació directa entre el nivell de líquid de l'ampolla i la vida que li quedava. Quan finalment a l'ampolla hi va haver amb prou feines un dit, el senyor Nonell va optar per una solució dràsti­ca: un moment que la Matilde va baixar al mercat, va enverinar l'anís. Va anar a dormir amb un somriure no gaire diferent del que, l'endemà, li va descobrir als llavis la Matilde quan el va trobar mort.

 

 

Qüestionari

 

1.    Qui és el protagonista d’aquesta narració? Hi ha algun personatge secundari i/o antagonista? Identifiqui’l.

2.     Quin fet o acció de la narració és el més important i que li dóna sentit? Expliqui’l.

3.     Li sembla raonable l’actitud del protagonista en relació a la Matilde? Per què?

4.     Expliqui el desenllaç.

5.     Calculi el temps intern?

6.     Quin punt de vista adopta la narració?

7.     Considera que “Anís del mono” té molts o pocs personatges? Allò que hi passa és senzill o complex? D’acord amb les respostes anteriors, a quin subgènere narratiu adscriu aquesta narració?

8.     Aquesta història és real o és inventada per algú? Si és inventada, digui per qui?

r i rr

les grafies r/rr

La grafia r pot representar dos sons:

• la r simple [ɾ] (cara, senyora, braç... )
• la r múltiple [r] (rosa, rec, carro, serra, subratllar... )
• A més, en ocasions, escrivim la r encara que no soni (dormir, alzinar, clar... )

La R múltiple [r]

La R múltiple s'escriu algunes vegades r i altres vegades rr. Per tal de saber si s'ha d'escriure r o rr hem de tenir en compte algunes normes:

• escrivim r -> [r]
• darere de consonant: enraonar, folre, conreu...
• a començament de mot: rata, rec, rosa, rodó...
• en mots compostos:
  arítmic, antireligiós, autoretrat, multiracial, eradicar, monorail, suprarenal, neorealisme, termoregulador, ultraràpid...
•  
• escrivim rr -> [r]
• en mig de dues vocals: carro, serra, arrodonir, parrac...
• 
  

• La R muda (la escrivim encara que no soni)

• 
  
• - En els infinitius acabats en -ar, -er, -ir:
  Ex: cantar, témer, dormir
• - En les paraules derivades que acabenen -ar, -er, -or, -dor:
  
  • -ar: bestiar, alzinar, campanar...
  • -er: fuster, ametller, matalaser...
  • -or: negror, maror, segador, pescador...
  • -dor: assecador, venedor...
• - En posició final dels mots que tenen derivats que contenen r:
  Ex: clar (clara), por (poruc), paper (paperera)...

• cóer	• baal	• pae	• cea
• aòs	• folar	• espàec	• coneu
• oca	• emei	• riea	• sea
• enedar	• cao	• ameicana	• vidier
• iisori	• pre ogativa	• eadicar	• pouc

guarda-roba o guardaroba?

Els compostos en què el segon element comença amb r- i el primer acaba amb vocal s'escriuen separats amb un guionet, per facilitar-ne la lectura (i evitar la pronunciació d'una r simple en comptes d'una r vibrant):

barba-roig, bleda-rave, guarda-roba, busca-raons, Vila-rodona, etc.

Val a dir, però, que hi ha certs noms compostos que ja estan lexicalitzats i es consideren com un de sol per la tradició històrica que tenen. És el cas, per exemple, del mot aiguarràs, que ha estat adaptat gràficament del llatí aqua rasis (en canvi, s'escriuen amb guionet aigua-ros i aigua-sal).

EXERCICIS:

-Subratlla la forma correcta de les següents parelles:

barbaroig / baba-roig, guarda-roba / guardaroba, buscaraons / busca-raons,

aigua-rràs / aiguarràs, aiguasal / aigua-sal, aigua-ros / aiguaros.

-Completa:

• radioeceptor  • aítmia  • autoetrat  • biem  • gea  • aossegar  • botifaa  • supraenal  • preomànic  • preogativa  • infraoig  • grecoomà  • ultraapid  • monoail  • infraoig  • biefringent  • contraestar  • multiacial  • coeferent  • triem  

-Escriu cinc oracions on apareguin paraules d'aquesta fitxa.

Dictat preparat:

1. La major part dels arbres d'aquestes terres són cirerers.
2. De tant prendre el sol, t'ha quedat la pell ben torrada.
3. Ha arribat un carregament d'arròs.
4. El record se li havia esborrat de la memòria.
5. Cantar i ballar eren dues coses que el rejovenien.

llengua i societat I

Unitat i diversitat lingüístiques

1. Les llengües romàniques

 
Les llengües romàniques formen una família lingüística i, per tant, comparteixen molts elements. Si ens fixem en el lèxic, per exemple, trobem més de 500 paraules de vocabulari bàsic provinents del llatí que són compartides per gairebé totes les llengües romàniques (lèxic panromànic).
 

LLATÍ	Català	Castellà	Francès	Italià	Portuguès	Romanès
DENTE(m)	dent	diente	dent	dente	dente	dinte
FLORE(m)	flor	flor	fleur	fiore	flor	floare
LAC[te]	llet	leche	lait	latte	leite	lapte
UNGULA(m)	ungla	uña	ongle	unghia	unha	unghie
VENTUS	vent	viento	vent	vento	vento	vânt

 

Així doncs, coneixent el català i el castellà, les altres llengües romàniques no ens són totalment desconegudes, al contrari, sense haver-les estudiat mai, ja en sabem algunes coses. Per tant, no ens ha de fer por encarar-nos a un text romànic i comprovar que moltes paraules ens són familiars i que, en alguns casos, fins i tot som capaços d’entendre’n el sentit.



 
 

Italià	Prima vuole ridere a poi cantare; alla fine sentiamo con le nostre orecchie come fa suonare il suo flauto, uno strumento di vento, che ha fatto con un tubo di ferro; essere ingegnoso è importante.
Francès	Il veut d¡abord rire et après chanter; à la fin nous sentons avec  os oreilles comme il fait sonner sa flûte, un instrument à vent, qui’l a fait d’un tube de fer: il est important d’être inventif.
Portuguès	Primeiro quer rir e depois cantar; por fim sentimos com as nossas orelhas como faz soar a sua flauta, un instrumento de vento, que fez de um tubo de ferro: ser engenhoso é importante.
Català	Primer vol riure i després cantar; al final sntim amb les nostres orelles com fa sonar la seva flauta, un instrument de vent, que ha fet amb un tub de ferro: ésser enginyós és important.

 

 

2. La llengua catalana

 
La llengua catalana és la llengua romànica que prové del llatí que els romans van implantar, a partir del segle III abans de Crist, a la zona que actualment forma Catalunya. A partir del segle XII, la llengua catalana es va implantar en altres territoris: a les Illes Balears, al País Valencià i a algunes zones de l’illa de Sardenya.
El domini lingüístic actual de la llengua catalana està configurat pels territoris següents:
 

1. Territoris d’Espanya	El principat de Catalunya Les Illes Balears El País Valencià (llevat de les comarques occidentals) La Franja de Ponent (comarques orientals d’Aragó) El Carxe (comarca de Múrcia)
2. Territori d’Andorra	El Principat d’Andorra
3. Territori de França	La Catalunya Nord
4. Territori d’Itàlia	L’Alguer (ciutat de l’Illa de Sardenya)

 
Els parlars de tots aquests territoris formen una unitat lingüística, és a dir, una única llengua. Malgrat això, el català presenta, com qualsevol altra llengua, varietats geogràfiques (dialectes), que es manifesten en els diversos aspectes lingüístics, sobretot en la manera de pronunciar, el vocabulari i la forma d’algunes paraules.
El lèxic comú a tots els dialectes està format per milers de paraules i algunes d’aquestes, en cada zona geogràfica, tenen realitzacions diferents. En altres paraules, hi ha mots exclusius o no compartit pel conjunt dels parlants. 
 

 

Paraules característiques dels parlars balears	Paraules característiques dels parlars valencians	Paraules característiques dels parlars nord-occidentals
aidar al·lot, al·lota ca calces calçons capell doblers horabaixa idò jai manco moix nígul nin, nina pitxer qualcú sadoll safannària tassó xot	bes bescoll cotó en pèl creïlla desllunat dacsa eixir, eixida espill fumeral hui lletuga llima orellals palometa prompte raïl roín, roïna safanòria vesprada xic	bajoca canella catxap corder espill estalzí granera fumeral maçana madrina moixó muricec padrí panís roig romer timó trebol silló xut

Exercicis
Traduccions

Antonimia

Són antònims els mots que tenen significats contraris o oposats.

Antònims de sentit invers: L’afirmació d’un dels mots implica l’afirmació de l’altre ja que designen una mateixa realitatels des de punts de vista diferents.
comprar / vendre
matar / morir
donar / rebre
victòria / derrota

Antònims complementaris: L’afirmació d’un dels mots implica la negació de l’altre ja que designen realitats diferents.
viu / mort
mascle / femella
dia / nit
abans / després
fosc / clar
obrir / tancar

Els mots polisèmics, com que tenen més d’un significat, també poden tenir més d’un antònim. Per tant, una mateixa paraula pot tenir antònims diferents segons el context:

llenya verda / llenya seca
fruita verda / fruita madura
acudit verd / acudit cast
semàfor en verd / semàfor en vermell

clima fred / clima càlid
cafè fred / cafè calent
temperament fred / temperament apassionat

El tren sortia d’Inca. / El tren arribava a Inca.
Quan el sol sortia. / Quan el sol es ponia.
Aquell individu sortia de l’edifici. / Aquell individu entrava a l’edifici.

Escriu un sinònim i un antònim per a cada una de les paraules següents.
Per exemple: victòria / sin. triomf / ant. derrota.cert /

treballador /  / 
posar /  / 
obscur /  / 
robust /  / 
nerviós /  / 
inici /  / 
simpàtic /  / 

Amb l’ajut d’un diccionari, busca un antònim de les paraules destacades en cursiva.

a) Ho té tot endreçat. Ho té tot  . b) Té moltes qualitats. Té moltes  . c) És constant. És  . d) S’ha allunyat. S’ha  . e) Ha reeixit en el seu intent. Ha  en el seu intent. f) Ho han fet a posta. Ho han fet  . g) En Giralt s’ha aprimat molt. En Giralt s’ha  molt. h) És una decisió assenyada. És una decisió  .

Forma els antònims d'aquestes paraules amb els prefixos anti-, des-, in-/im-/il-/ir- i a-. Escriu les respostes al lloc corresponent.

adherent 

normal 

penjar 

cicló 

carregar 

mòbil 

regular 

harmònic 

legal 

legítim 

bodega i petaca

Aquestes consonants s’anomenen oclusives perquè, durant el procés d’articulació, primer es produeix un tancament que obstaculitza el pas de l’aire i després hi ha una obertura que deixa sortir l’aire bruscament. El tancament pot fer-se amb els llavis (p,b), les dents (t, d) o el vel del paladar (g, c).

Quan es troben a final de paraula, les consonants oclusives neutralitzen el seu so, fenomen que de vegades provoca vacil·lacions en l’escriptura (ex. verd [vErt]; sang [saN k]). Tingueu en compte la regla següent.

 

1-Si la grafia anterior al so final és una vocal tònica o un diftong, s'escriu: P-T-C-

Ex: cap, equip, pit, beneit ('carallot'), ric, poruc.


Excepcions:

.Adob, club, cub, esnob, Jacob, tub...

.Fluid, fred, sud...

.Femenins acabats amb-etud i -itud: quietud, solitud.

.Demagog, pedagog, mag, zig-zag.

2- Si la grafia anterior al so final és una vocal àtona o una consonant, s'escriu segons el so dels derivats:

Ex:

'sort' s'escriu amb 't' perquè els derivats tenen el so 't': sotejar, sortós...

'sord' s'escriu amb 'd' perquè els derivats tenen el so 'd': sordesa, ensordir...


Excepcions:

.Gerundis acabats en -nt: saltant, ballant, dormint...

.1a persona del present d'indicatiu: jo entenc, jo comprenc...

.ànec, aràbic, càrrec, espàrrec, fàstic, préssec...

Exercicis:

 

1. Ompliu els buits amb l’oclusiva corresponent:

a)      L’ami___ d’Alfre___ ha canviat d’actitu___ i enguany sí que vol anar al Cari___.

b)      He fet una sol·licitu___ per entrar en el clu___ d’escacs de Madri___.

c)      En la pare___ del despatx de l’advoca___ hi ha un quadre amb un pra___ ver___ i un sol gro___.

d)      No compren___ la seua inquietu___. És massa poru____ per a ser bandi___.

e)      Em fa fàsti___ pensar en un àne___ guisa___: Donald era tan dolç!

f)       Tinc l’estóma___ rebolicat des que he vist l’actuació del ma___ fent màgia.

g)      És molt violent: m’ha fet un pessi___ i un arra___.

h)      Cre___ que Davi___ no sa___ que té molta sor___. En l’accident quasi es queda ce___, sor___ i mu___, però al final s’ha recuperat.

i)        No vages tan ràpi____! La rapidesa no és garantia de perfecció.

j)       Està en la plenitu__ de la seua joventu__ però encara no sa__ com soltar l’a__elerador i no a__epta cap consell.

 2. Escriu P-T-C-B-D-G en els mots següents:

tom__, fan__, ar__, ser___, càsti___, fàsti__, destor__, àra__, malal__, tumul__, àci__, profun__, pròle__, ràpi__, pra__, co__, fre__, ri___, aptitu__, zi__- za__, clu__, pedago__.