El narrador i el punt de vista
La novel·la
Una novel·la és un relat literari en prosa d’uns fets ficticis que gairebé sempre estan presentats com a reals. En aquest relat actuen uns personatges, i la història transcorre en un espai determinat i en un temps precís. El que diferencia la novel·la del conte és l’extensió del relat, molt més considerable en la novel·la.
Quan un escriptor o una escriptora fa el projecte d’escriure una obra narrativa, ja sigui un conte ja sigui una novel·la, una de les primeres coses que ha de decidir és qui serà el narrador i quin serà el punt de vista.
1. L’autor i el narrador
Hem de tenir en compte que una narració literària és la creació d’una obra de ficció, que neix de la imaginació de l’autor. També hem de saber que el narrador de la història és també un personatge de ficció, creat per l’autor per complir la funció narrativa d’explicar-nos la història. Per això, hem de diferenciar entre autor i narrador: l’autor és una persona real que es dedica a escriure; el narrador, en canvi, és un personatge inventat per fer de mitjancer entre l’autor i el lector en la comunicació literària.
2. El punt de vista
El punt de vista és l’angle de visió des del qual són narrats els fets; el punt on se situa el narrador per observar, valorar i contar la seva història.
a. El punt de vist extern
Parlem del punt de vista extern quan l’angle de visió està situat en un punt exterior de la història i el narrador explica els fets des de la distància. En aquest cas, el narrador no és cap personatge; és una veu anònima que no participa en la història. Dins del punt de vista extern, podem distingir dos tipus bàsics de narrador:
- Narrador omniscient: és un narrador que té una visió panoràmica molt àmplia, ja que es desplaça d’un personatge a un altre amb absoluta llibertat, ho veu tot, coneix el passat, el present i el futur, té la facultat de ser sempre a tot arreu i ho sap tot sobre els personatges: té accés als seus pensaments i als seus sentiments.
- Narrador observador: és un narrador que es limita a descobrir el que veu des de l’exterior, per això no pot reproduir els pensaments ni els sentiments dels personatges si ells no ho diuen directament en presència seva; només sap allò que observa.
Per exemple,
Per arribar fins aquí, el caçador ha hagut de llevar-se molt d’hora. Després d’aparcar el tot terreny davant d’una benzinera, ha caminat durant una llarga estona per un camí que, a mesura que s’allunyava de la civilització, s’anava estretint fins a desaparèixer. De tant en tant, ha aixecat la mirada per orientar-se, però en cap moment no ha deixat de pensar en la presa. Mentalment, ha repetit l’escena que l’obsessiona des de fa dies: la bèstia, que apareix de sobte, i el gest estudiat de prémer el gallet i fulminar-la d’un tret.
La bèstia, de Sergi Pàmies
b. El punt de vista intern
Parlem de punt de vista intern quan l’angle de visió està situat en un punt interior de la narració, ja que el narrador és un personatge que participa en la història que conta; ens explica els fets en funció d’allò que sap i veu en cada instant. Dins el punt de vista intern, podem distingir dos tipus bàsics de narrador:
- Narrador protagonista: és el narrador que coincideix amb el personatge principal (protagonista dels fets), ja que es converteix en el centre de la narració.
- Narrador testimoni: és un personatge secundari que, des del seu punt de vista, descriu els fets que li han passat a un altre personatge protagonista.
Com que el narrador intern explica una història viscuda o presenciada per ell mateix, és lògic que ens parli en primera persona (jo) i que la valoració que faci dels esdeveniments i dels altres personatges sigui parcial i subjectiva.
Fixa’t en la veu narrativa d’aquest fragment d’un conte narrat des d’un punt de vista intern:
Vaig haver de morir-me per saber si m’estimaven. En vida, mai no vaig ser gaire popular, i això em va crear un problema que vaig combatre amb molta disciplina i poc èxit. A casa, si jo no iniciava la conversa, ni els fills ni la dona no sentien la necessitat de dir-me ase ni bèstia més enllà dels comentaris estrictament funcionals. A la feina, quan em posava malalt, ningú no em trobava a faltar. Per això no em van sorprendre les reaccions que va produir la meva mort.
L’altra vida, de Sergi Pàmies
