teatre

“Anís del mono” [Dins Vuitanta-sis contes, de Quim Monzó. Quaderns Crema. Barcelona 1999. Pàgs. 319-322]

 

El senyor Nonell havia dinat en un restaurant li­banès amb qui considerava el seu millor amic. Ha­vien celebrat que el senyor Nonell complia setanta-­tres anys. Com que feia temps que no dinava de manera opípara ni bevia, va arribar a casa un pèl alegre. Tot i això, va obrir la porta sense gaires pro­blemes: durant tot el trajecte, des que, poc després de sortir del restaurant, es va adonar que havia be­gut en excés, s'imaginava, com a les pel·lícules, llui­tant per ficar la clau al pany. L'eufòria el feia sentir-se en aquell estat d'esperit que convida a fer encara una altra copa. Per això, va anar a l'habitació (dor­mitori i estudi alhora) i, de l'armariet de les begu­des, antigament ben assortit, en va treure l'ampolla d'anís, l'única que hi havia d'ençà que el metge li va prohibir l'alcohol. 

La va trobar buida. Feia temps que sospitava que, de tant en tant, la Matilde en xarrupava. Però mai no havia trobat l'ampolla buida del tot; i aquest cop, va rumiar, l'havia trobada així perquè, des de feia setmanes, per primera vegada en dècades i no pas sense patiments, el senyor Nonell no havia tas­tat cap gota d'alcohol. Es va muntar la pel·lícula rà­pidament: la Matilde havia anat fent un glop avui, un glop un altre dia, en la creença que, entre cada dos glops seus, el senyor Nonell també en feia: convençuda que cada vegada rebaixava només una mica el nivell de l'ampolla, ignorant que el senyor Nonell no en bevia gens, de mica en mica ella sola se l'havia acabada tota.

 

El senyor Nonell mai no s'havia preocupat per aquells glops d'anís robats. La Matilde estava al seu servei des de feia quaranta-set anys i sempre havia estat una serventa ideal. Aquell migdia, però el senyor Nonell es va sentir profundament ferit. Si havia tingut la força de voluntat de no beure ni sola gota durant setmanes, el mínim que podia manar, un dia que tornava a casa després d'un gran ­dinar i disposat a fer una (una única) copa més, era precisament això: poder-la fer.

 

Parlar-li cara a cara de l’assumpte li semblava poc digne. Va decidir enxampar-la. Aquella mateixa^­ tarda va anar al supermercat i va comprar nova ampolla d'anís. A casa, se'n va servir un gotet, va fer una marca dissimulada a I’etiqueta del coll per senyalar el nivell i poder així certificar quan i quant en bevia. Al llarg del dia, sempre que la Matilde feinejava per l’habitació (bé fent el llit, bé endreçant els llibres que ell havia consultat el dia abans), el senyor Nonell no li treia l'ull del damunt.

 

Tot i no haver-la enxampat, l'endemà l'ampolla havia baixat de nivell. Va pensar, en conseqüència, que potser la Matilde no s'arriscava a fer la cisa mentre ell estava despert. Ho devia fer al matí abans de les deu, que era quan obria les cortines de bat a bat per despertar-lo. Cada dia, doncs, el se­nyor Nonell es llevava abans que la Matilde, i estava a l'aguait, dissimuladament. No la veia mai actuar. Només hi havia dues possibilitats: o bé sense ado­nar-se’n es tornava a adormir abans que ella entrés per obrir les cortines, o bé ella no feia el glop a aquella hora. I, en canvi, cada matí, el nivell d'anís havia baixat un dit. Això li va fer suposar que potser cometia la indignitat abans d'anar a dormir, no pas quan es llevava.

 

Al cap de tres setmanes, el senyor Nonell se sen­tia del tot burlat. Obsessionat, no se n'anava al llit fins que tenia la certitud que la Matilde feia estona que dormia. Es llevava més d'hora que ella, i es passava el dia vigilant l'armariet. Quan la Matilde s'hi acostava amb l'excusa (ara ja li semblava ben clar que era una excusa) de treure la pols, li tenia l'ull al damunt tota l’estona. I quan ella tocava l’ase (perquè trobava que l'actitud i la cara tensa del senyor Nonell denotaven repapieig), ell interpretava aques­ta tocada d’ase com una mostra de l'enuig que li produïa sentir-se controlada i, doncs, no poder fer cap traguet de l’ampolla més que d'amagat. De nit, el senyor Nonell somiava que, a més de no poder beure, havia de contemplar com el nivell de l’ampolla­ minvava constantment, i la ira que aquesta burla li provocava feia que l'úlcera es fes grossa, cada cop més grossa, tan grossa que al final ja era més grossa no pas ell mateix. Moria sense treure'n l'aigua clara i, des del taüt que havien col·locat sobre el llit, voltat de ciris, veia finalment com, entre les ombres, la Matilde s'atansava a l'armariet, treia l'ampolla i en xarrupava. La ira, en aquesta part del somni, li venia no pas d'haver mort sense enxampar-la, sinó del fet d'estar mort i, doncs, tot i haver-la enxam­pat, no poder dir-hi ni fer-hi res.

 

El senyor Nonell empitjorava. Ara ja es passava la major part d'hores al llit, incapaç de llevar-se, i la Matilde havia hagut d'afegir, a les feines de minyo­na, les d'infermera. El senyor Nonell, però, no treia l'ull del damunt de l'armariet i quan, un cop el dia, s'aixecava amb esforç per comprovar el nivell de l'a­nís a l’ampolla, veia que, indefectiblement, aquest havia minvat. El senyor Nonell va començar a creu­re que, encara que li resultés difícil precisar com i per què, hi havia una relació directa entre el nivell de líquid de l'ampolla i la vida que li quedava. Quan finalment a l'ampolla hi va haver amb prou feines un dit, el senyor Nonell va optar per una solució dràsti­ca: un moment que la Matilde va baixar al mercat, va enverinar l'anís. Va anar a dormir amb un somriure no gaire diferent del que, l'endemà, li va descobrir als llavis la Matilde quan el va trobar mort.

 

 

Qüestionari

 

1.    Qui és el protagonista d’aquesta narració? Hi ha algun personatge secundari i/o antagonista? Identifiqui’l.

2.     Quin fet o acció de la narració és el més important i que li dóna sentit? Expliqui’l.

3.     Li sembla raonable l’actitud del protagonista en relació a la Matilde? Per què?

4.     Expliqui el desenllaç.

5.     Calculi el temps intern?

6.     Quin punt de vista adopta la narració?

7.     Considera que “Anís del mono” té molts o pocs personatges? Allò que hi passa és senzill o complex? D’acord amb les respostes anteriors, a quin subgènere narratiu adscriu aquesta narració?

8.     Aquesta història és real o és inventada per algú? Si és inventada, digui per qui?

r i rr

les grafies r/rr

La grafia r pot representar dos sons:

• la r simple [ɾ] (cara, senyora, braç... )
• la r múltiple [r] (rosa, rec, carro, serra, subratllar... )
• A més, en ocasions, escrivim la r encara que no soni (dormir, alzinar, clar... )

La R múltiple [r]

La R múltiple s'escriu algunes vegades r i altres vegades rr. Per tal de saber si s'ha d'escriure r o rr hem de tenir en compte algunes normes:

• escrivim r -> [r]
• darere de consonant: enraonar, folre, conreu...
• a començament de mot: rata, rec, rosa, rodó...
• en mots compostos:
  arítmic, antireligiós, autoretrat, multiracial, eradicar, monorail, suprarenal, neorealisme, termoregulador, ultraràpid...
•  
• escrivim rr -> [r]
• en mig de dues vocals: carro, serra, arrodonir, parrac...
• 
  

• La R muda (la escrivim encara que no soni)

• 
  
• - En els infinitius acabats en -ar, -er, -ir:
  Ex: cantar, témer, dormir
• - En les paraules derivades que acabenen -ar, -er, -or, -dor:
  
  • -ar: bestiar, alzinar, campanar...
  • -er: fuster, ametller, matalaser...
  • -or: negror, maror, segador, pescador...
  • -dor: assecador, venedor...
• - En posició final dels mots que tenen derivats que contenen r:
  Ex: clar (clara), por (poruc), paper (paperera)...

• cóer	• baal	• pae	• cea
• aòs	• folar	• espàec	• coneu
• oca	• emei	• riea	• sea
• enedar	• cao	• ameicana	• vidier
• iisori	• pre ogativa	• eadicar	• pouc

guarda-roba o guardaroba?

Els compostos en què el segon element comença amb r- i el primer acaba amb vocal s'escriuen separats amb un guionet, per facilitar-ne la lectura (i evitar la pronunciació d'una r simple en comptes d'una r vibrant):

barba-roig, bleda-rave, guarda-roba, busca-raons, Vila-rodona, etc.

Val a dir, però, que hi ha certs noms compostos que ja estan lexicalitzats i es consideren com un de sol per la tradició històrica que tenen. És el cas, per exemple, del mot aiguarràs, que ha estat adaptat gràficament del llatí aqua rasis (en canvi, s'escriuen amb guionet aigua-ros i aigua-sal).

EXERCICIS:

-Subratlla la forma correcta de les següents parelles:

barbaroig / baba-roig, guarda-roba / guardaroba, buscaraons / busca-raons,

aigua-rràs / aiguarràs, aiguasal / aigua-sal, aigua-ros / aiguaros.

-Completa:

• radioeceptor  • aítmia  • autoetrat  • biem  • gea  • aossegar  • botifaa  • supraenal  • preomànic  • preogativa  • infraoig  • grecoomà  • ultraapid  • monoail  • infraoig  • biefringent  • contraestar  • multiacial  • coeferent  • triem  

-Escriu cinc oracions on apareguin paraules d'aquesta fitxa.

Dictat preparat:

1. La major part dels arbres d'aquestes terres són cirerers.
2. De tant prendre el sol, t'ha quedat la pell ben torrada.
3. Ha arribat un carregament d'arròs.
4. El record se li havia esborrat de la memòria.
5. Cantar i ballar eren dues coses que el rejovenien.