La llengua catalana
La llengua catalana és la llengua romànica que prové del llatí que els romans van implantar, a partir del segle III abans de Crist, a la zona que actualment forma Catalunya. A partir del segle XII, la llengua catalana es va implantar en altres territoris: a les Illes Balears, al País Valencià i a algunes zones de l’illa de Sardenya.
El domini lingüístic actual de la llengua catalana està configurat pels territoris següents:
Els parlars de tots aquests territoris formen una unitat lingüística, és a dir, una única llengua. Malgrat això, el català presenta, com qualsevol altra llengua, varietats geogràfiques (dialectes), que es manifesten en els diversos aspectes lingüístics, sobretot en la manera de pronunciar, el vocabulari i la forma d’algunes paraules.
El lèxic comú a tots els dialectes està format per milers de paraules i algunes d’aquestes, en cada zona geogràfica, tenen realitzacions diferents. En altres paraules, hi ha paraules exclusives o no compartides pel conjunt dels parlants.
EXERCICI
La llengua catalana és la llengua romànica que prové del llatí que els romans van implantar, a partir del segle III abans de Crist, a la zona que actualment forma Catalunya. A partir del segle XII, la llengua catalana es va implantar en altres territoris: a les Illes Balears, al País Valencià i a algunes zones de l’illa de Sardenya.
El domini lingüístic actual de la llengua catalana està configurat pels territoris següents:
|
1. Territoris d’Espanya
|
El principat de Catalunya
Les Illes Balears El País Valencià (llevat de les comarques occidentals) La Franja de Ponent (comarques orientals d’Aragó) El Carxe (comarca de Múrcia) |
|
2. Territori d’Andorra
|
El Principat d’Andorra
|
|
3. Territori de França
|
La Catalunya Nord
|
|
4. Territori d’Itàlia
|
L’Alguer (ciutat de l’Illa de Sardenya)
|
Els parlars de tots aquests territoris formen una unitat lingüística, és a dir, una única llengua. Malgrat això, el català presenta, com qualsevol altra llengua, varietats geogràfiques (dialectes), que es manifesten en els diversos aspectes lingüístics, sobretot en la manera de pronunciar, el vocabulari i la forma d’algunes paraules.
El lèxic comú a tots els dialectes està format per milers de paraules i algunes d’aquestes, en cada zona geogràfica, tenen realitzacions diferents. En altres paraules, hi ha paraules exclusives o no compartides pel conjunt dels parlants.
EXERCICI
Digues com es dirien en el teu dialecte totes les paraules de la taula de paraules balears, valencianes i nord-occidentals.
|
Paraules característiques dels parlars balears
|
Paraules característiques dels parlars valencians
|
Paraules característiques dels parlars nord-occidentals
|
|
al·lot, al·lota
ca calces calçons capell doblers horabaixa idò jai manco moix nígul nin, nina pitxer qualcú sadoll safannària tassó xot |
bes
bescoll cotó en pèl creïlla desllunat dacsa eixir, eixida espill fumeral hui lletuga llima orellals palometa prompte raïl roín, roïna safanòria vesprada xic |
bajoca
canella catxap corder espill estalzí granera fumeral maçana madrina moixó muricec padrí panís roig romer timó trebol silló xut |
Llengua i diversitat
Una llengua no té només una forma sinó que és diversa; és a dir, no
es parla igual a tot arreu ni tots els parlants ho fan igual. Segons
quines siguin les característiques dels parlants, la
situació en què es trobin o bé l’època històrica en què visquin,
faran servir diferents varietats de la llengua:
· Varietats geogràfiques (o dialectes): depenen del lloc de procedència del parlant; per exemple, no parla de la mateix manera una persona de Lleida que una de Barcelona, de Mallorca o de Castelló. Tot i les diferències puntuals, però, es pot dir que parlen la mateixa llengua; el català (balear o valencià).
· Varietats socials: depenen del grup social al qual pertany el parlant. Un grup de persones que comparteixen una mateixa professió o una mateixa afició fan servir determinades expressions que la resta de gent moltes vegades no entén, ja que són pròpies del seu grup social o professional. Em aquests casos es parla de l’argot dels metges, dels estudiants, dels advocats, dels mecànics, dels delinqüents, etc.
· Varietats estilístiques (o registres): depenen de la situació en què es troben els parlants, és a dir, es fa servir un estil de llengua o registre diferent per a cada situació. Una mateixa persona, per exemple, no parla pas de la mateixa manera a casa seva amb la família que en una entrevista de feina.
· Varietats històriques: són les varietats que corresponen a un temps o a una època determinada. Així, doncs, un text escrit en el segle XV presenta diferències respecte d’un text escrit en el segle XXI.
· Varietats generacionals: depenen de l’edat dels parlants; per exemple, una persona de seixanta anys utilitza expressions i mots diferents dels que fa servir un noi o una noia de catorze.
A més d’aquestes varietats, també hi ha una varietat comuna a tots els parlants: la varietat estàndard. És la que es fa servir a l’Administració, als mitjans de comunicació i a l’ensenyament.
EXERCICI
1. Llegeix aquest text i respon les preguntes que hi ha a continuació:
Ahir a la tarda un vehicle amb matrícula 3628BDJ va col·lidir contra el quiosc que hi ha situat just al davant de l’hospital de la ciutat. El conductor del vehicle va sofrir una lipotímia mentre conduïa i va perdre el control de l’automòbil. Els treballadors d’urgències de l’hospital el van atendre a l’acte. El quiosc, de propietat municipal, va quedar completament destrossat.
a) Qui et sembla que pot haver escrit aquest text?
b) Imagina’t que vas presenciar l’accident. Torna a escriure el text tal com l’explicaries tu a un amic teu.
c) Ho has explicat de la mateix manera? Per què?
· Varietats geogràfiques (o dialectes): depenen del lloc de procedència del parlant; per exemple, no parla de la mateix manera una persona de Lleida que una de Barcelona, de Mallorca o de Castelló. Tot i les diferències puntuals, però, es pot dir que parlen la mateixa llengua; el català (balear o valencià).
· Varietats socials: depenen del grup social al qual pertany el parlant. Un grup de persones que comparteixen una mateixa professió o una mateixa afició fan servir determinades expressions que la resta de gent moltes vegades no entén, ja que són pròpies del seu grup social o professional. Em aquests casos es parla de l’argot dels metges, dels estudiants, dels advocats, dels mecànics, dels delinqüents, etc.
· Varietats estilístiques (o registres): depenen de la situació en què es troben els parlants, és a dir, es fa servir un estil de llengua o registre diferent per a cada situació. Una mateixa persona, per exemple, no parla pas de la mateixa manera a casa seva amb la família que en una entrevista de feina.
· Varietats històriques: són les varietats que corresponen a un temps o a una època determinada. Així, doncs, un text escrit en el segle XV presenta diferències respecte d’un text escrit en el segle XXI.
· Varietats generacionals: depenen de l’edat dels parlants; per exemple, una persona de seixanta anys utilitza expressions i mots diferents dels que fa servir un noi o una noia de catorze.
A més d’aquestes varietats, també hi ha una varietat comuna a tots els parlants: la varietat estàndard. És la que es fa servir a l’Administració, als mitjans de comunicació i a l’ensenyament.
EXERCICI
1. Llegeix aquest text i respon les preguntes que hi ha a continuació:
Ahir a la tarda un vehicle amb matrícula 3628BDJ va col·lidir contra el quiosc que hi ha situat just al davant de l’hospital de la ciutat. El conductor del vehicle va sofrir una lipotímia mentre conduïa i va perdre el control de l’automòbil. Els treballadors d’urgències de l’hospital el van atendre a l’acte. El quiosc, de propietat municipal, va quedar completament destrossat.
a) Qui et sembla que pot haver escrit aquest text?
b) Imagina’t que vas presenciar l’accident. Torna a escriure el text tal com l’explicaries tu a un amic teu.
c) Ho has explicat de la mateix manera? Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada