divendres, 7 de juny del 2013

examen final

1. COMUNICACIÓ
Característiques i estructura dels següents tipus de text:

El text expositiu
El text argumentatiu
El text predictiu
El text narratiu

2. GRAMÀTICA

Categories gramaticals: nom, adjectiu, verb, adverbi, preposició i conjunció
El verb.
El SN Subjecte i el SV Predicat: estructura i components
Oracions impersonals/personals, atributives/predicatives.
Els complements verbals: complement directe (CD), indirecte (CI), l’atribut (Atr.), els complements circumstancials (tipus: CCL, CCT, CCM, etc.)
Anàlisi morfosintàctic d’oracions simples.

3. ORTOGRAFIA

L’apostrofació dels articles “el/la”
Les contraccions
Normes generals d’accentuació i accents diacrítics
Les consonats: J/G, X/IX, TX/IG
La B/V
La Hac
La Ela geminada
La essa sonora i la essa sorda
Ortografia de B/P, D/T, G/C

4. LÈXIC

Sinonímia
Antonímia
Polisèmia
Estructura d’un mot: lexema i morfemes
La derivació: prefixos, infixos i sufixos
La composició.

dilluns, 27 de maig del 2013

mètrica

La Poesia
La poesia, des de l’antiguitat, ha anat de bracet amb la música. Per aquesta raó, la poesia se serveix del vers per adequar-se a la melodia. Malgrat tot, no s’ha d’oblidar que es pot fer poesia sense versos, com passa, per exemple, amb la prosa poètica. Però allò que distingeix el vers de la prosa és la mètrica.
La mètrica
La mètrica catalana es basa en el nombre de síl·labes, en l’accent i en la rima.
Les síl·labes
Les síl·labes del vers català es compten fins a l’últim accent:
Les
te
ra
nyi
nes
del
ca

1

2

3

4

5

6

7

8
(Tomàs Garcés)

La
ter
ra
gi
ra
i
les
do
nes
dor
men

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10


(Gabriel Ferrater)
Segons el nombre de síl·labes, els versos s’anomenen d’art menor (versos de fins a vuit síl·labes) o d’art major (versos de més de vuit síl·labes):
Els versos més habituals en la poesia catalana són:
L’heptasíl·lab, de set síl·labes, molt emprat en la poesia culta i en la popular:
Té en sou els aucells i àngels (Jacint Verdaguer)
El decasíl·lab, de deu síl·labes, el més usat en la poesia al llarg de totes les èpoques:
Amb quins altres sentits me’l fareu veure (Joan Maragall)
L’alexandrí, de dotze síl·labes (6+6), també ha estat força emprat en la poesia culta:
Hi ha ulls que al primer cop ja trien la més bella (Josep Carner)
Molt sovint els versos d’art major de deu i dotze síl·labes són dividits en dues parts, anomenades hemistiquis, per una cesura o pausa:
Ajuda’m Déu,

que sens tu no em puc moure

4
+
6
(Ausiàs March)

En llemosí sonà

lo meu primer vagit

6
+
6
(Bonaventura Carles Aribau)

En el cas de l’alexandrí, sobretot, cada hemistiqui es compta com un vers sencer, és a dir, fins a l’última vocal tònica.
El recompte sil·làbic pot ser condicionat pels fenòmens fonètics següents:
a) L’elisió, o fusió, entre paraules, de dues vocals en una:
Tot gira_al voltant d’aquell aire (Arnau Pons)
b) La sinalefa, o enllaç; de dues vocals entre mots contigus:
i_unes humils, esteses mans obertes (Vicenç Llorca)
c) El hiat, o pronunciació separada de dues vocals en contacte:
qui / és aquell qui / en amors contemple (Ausiàs March)

L’accent
La distribució dels accents a l’interior d’un vers o d’un poema és un factor fonamental per a la configuració del ritme. El vers català aconsegueix l’efecte rítmic amb la disposició alternativa de síl·labes tòniques i àtones:
Vi
nyes
ver
des
vo
ra el
mar

T
A
T
A
T
A
T
(Josep Maria de Sagarra)

Rous
ma
ti
nals
i
pon
ce
lles
des
clo
ses

T
A
A
T
A
A
T
A
A
T
A
(Maria Antònia Salvà)

La rima
La rima és la igualtat o semblança de les síl·labes finals dels versos, a partir de la darrera vocal accentuada.

Segons el grau de coincidència dels sons, parlem de rima:
Consonant, quan hi ha coincidència de sons vocàlics i consonàntics:
On tornem que no fos naixença?
Vivim de mort, i no ens és grat;
morim d’amor, i no s’hi pensa, (Carles Riba)
Assonant, quan només coincideixen els sons vocàlics:
Salta l’aigua més viva.
La font raja a desdir.
Una alzina respira
flaires de romaní. (Josep Sebastià Pons)

Segons la posició de l’accent:
Aguda i masculina si recau en l’última síl·laba de la paraula.
Plana i femenina si recau en la penúltima síl·laba de la paraula.
Quan jo era petit


vivia arraulit

masculina
en un carrer negre.


El mur hi era humit,

femenina
pro el sol hi era alegre


(Joan Maragall)



L’estrofa
Les estrofes són agrupacions de versos, enllaçades per la rima, el ritme i el sentit, que formen unitats superiors. Segons el nombre de versos i la combi­nació de les rimes, distingim les estrofes següents:
L’apariat: agrupació de dos versos amb una sola rima. És molt utilitzada en la literatura culta i popular.
El tercet: estrofa formada per tres versos amb una sola rima o rima encade­nada (ABA BCB COC...).
El quartet i la quarteta: la combinació de quatre versos llargs o d’art major s’anomena quartet ¡ la de quatre versos d’art menor és la quarteta.
El quintet o la quinteta: combinació de cinc versos llargs o curts, amb dues rimes consonants diferents.
L’octava: formada per vuit versos, és l’estrofa típica de la poesia culta del període clàssic (segle xv).
El sonet: composició mètrica d’origen italià de catorze versos distribuïts en dos quartets i dos tercets de rima variada.
El romanç: composició poètica que presenta un nombre indetermi­nat de versos —generalment heptasíl·labs. Els versos parells rimen —habitualment en assonant—, mentre que els senars resten lliures.
  1. Llegeix aquest poema i contesta les preguntes següents:
Grans magatzems
Veig uns grans magatzems. T’agraden? M’atordeixen.
Vols que anem a mirar? És només un moment.
Te me’n vas capa dins i em deixes, indolent,
entre un exercit foll. I dones m’oprimeixen.
T’he perdut. L’he trobada. Perfums i maquillatges.
Vinc cap a tu. No hi és. Peces interiors?
L’enfolleix remenar munts de sostenidors.
S’ha pintat a la mà colors, com els salvatges.
I et crido des de lluny vencent la timidesa
i altre cop te me’n vas. Adust, jo em faig l’ofès.
I segueixo tossut en la meva escomesa.
Ja està bé, jo que em dic, talment una fanàtica…
T’enlluernen estands i llums i no veus res.
I escales automàtiques se t’enduen estàtica.
Narcís Comadira, Les ciutats
  1. Quantes síl·labes té cada vers?
  2. Quin nom rep cada estrofa? I tot el conjunt de les quatre estrofes?
  3. Marca les elisions i les sinalefes.
  4. Quina rima presenta el poema?
  1. Quins mots podrien rimar en consonant a cada grup?
  1. joves, noves, proves, trobes
  2. colors, humors, tos, costós
  3. verds, vers, certs, velers
  4. malalt, general, cavall, herald
  1. En els refranys següents (tots ells referits a la mar) s’han perdut mots que et permetrien fer rimes. Els sabries trobar?
    1. Qui mor en un ___________, el mar el vol per ell.
    2. Si salta el dofí, temporal veuràs ______________
    3. Si hi ha ______________, peix en abundor.
    4. Barca sense _______________, va a la perdició.
  2. Sabries dir quina classe de rima hi ha en els versos següents?
Ah, resta de creences, brasa encesa
a la lluna! Deixeu d’untar les plantes,
prou donar menja a tèrboles idees!
L’home ha desobreviure a les ronsalles
l’ídol, tou en un llit, l’home a les golfes—
l’hostal no és lloc per a esperar una barca. Joan Brossa, Oda pasqual
  1. Digues de quin tipus d’estrofa es tracta en cada cas:

Callada estimo la vida.
Deixeu-me sola, callada;
i aniré amb el pensament
on no em torbin les rialles.
Clementina Arderiu
¿D’on venim, que no fos tomada?
Com una absurda enamorada,
la vida ens fa plorar el passat.
Carles Riba
Tan bonica se sentia
que la sang se li encenia.
Sovint li calia, un poc,
aclucar sos ulls de foc;
¡ el seu cos, ja gronxadís,
tot gronxant-se era feliç.
Josep Carner
Ens plau el te, l’aixarop de poncem
o el vermut i manta oliveta;
també la pilota, el rem
o la motocicleta;
però trobem que és impur
l’ofici de polític. Qui té la roba neta?
Guerau de Liost
Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Josep Maria de Sagarra
El mariner
A la voreta del mar
n’hi ha una donzella
que en brodava un mocador,
la flor més bella.
Com ne fou a mig brodar
li manca seda.
Gira els ulls envers la mar:
veu una vela;
veu venir un galió
tot vora la terra;
ne veu venir un mariner
que una nau mena.
Mariner, bon mariner,
que en porteu seda?—
De quin color la voleu,
blanca o vermella?—
Vermelleta la vull jo,
que és mellor seda.
Vermelletala la vull jo,
que és per a la reina.
Cançoner català
¿Com se diu aquell poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus...
Tothom me diu: —Bon dia—
Jo vaig mig despullat;
N’hi ha que s’agenollen,
L’altre em dóna la mà.
J.V. Foix
¿Vostres abelles on són volades,
cel·les desertes, ruscos sens me!?
¿on se’n volaren vostres niuades,
nius d’aureneta penjats al cel?
Per primavera tomen a Espanya
les que en octubre tristes se’n van;
les que niuaven en ma muntanya,
per primavera no hi tomaran?
Jacint Verdaguer

dimecres, 15 de maig del 2013

nicaragua


Adreces web:

http://www.intur.gob.ni/

mapa de carreteres de Nicaragua

Dades de l'Índex socioeconòmic de Nicaragua







text predictiu

ESCRIU UNA PREVISIÓ METEOROLÒGICA PER A UN DIARI BASANT-TE EN AQUEST MAPA DEL SERVEI METEOROLÒGIC DE les Illes Baleats. 
PROCURA PARLAR DELS APARTATS SEGÜENTS: 
CEL, PRECIPITACIONS, TEMPERATURES, VISIBILITAT, VENT.



 Més coses:

Com seré jo d'aquí a 50 anys?
Com serà el món el 2212?

COMENTARIS DE LA CARTA ASTRAL
Les fan els astròlegs i són la base de les prediccions psicològiques. També reben el nom d'horòscop.

dilluns, 13 de maig del 2013

La llengua catalana

La llengua catalana
 
La llengua catalana és la llengua romànica que prové del llatí que els romans van implantar, a partir del segle III abans de Crist, a la zona que actualment forma Catalunya. A partir del segle XII, la llengua catalana es va implantar en altres territoris: a les Illes Balears, al País Valencià i a algunes zones de l’illa de Sardenya.
El domini lingüístic actual de la llengua catalana està configurat pels territoris següents:
 
1. Territoris d’Espanya
El principat de Catalunya
Les Illes Balears
El País Valencià (llevat de les comarques occidentals)
La Franja de Ponent (comarques orientals d’Aragó)
El Carxe (comarca de Múrcia)
2. Territori d’Andorra
El Principat d’Andorra
3. Territori de França
La Catalunya Nord
4. Territori d’Itàlia
L’Alguer (ciutat de l’Illa de Sardenya)
 
Els parlars de tots aquests territoris formen una unitat lingüística, és a dir, una única llengua. Malgrat això, el català presenta, com qualsevol altra llengua, varietats geogràfiques (dialectes), que es manifesten en els diversos aspectes lingüístics, sobretot en la manera de pronunciar, el vocabulari i la forma d’algunes paraules.
El lèxic comú a tots els dialectes està format per milers de paraules i algunes d’aquestes, en cada zona geogràfica, tenen realitzacions diferents. En altres paraules, hi ha paraules exclusives o no compartides pel conjunt dels parlants. 
 
EXERCICI
 
Digues com es dirien en el teu dialecte totes les paraules de la taula de paraules balears, valencianes i nord-occidentals.
 
Paraules característiques dels parlars balears
Paraules característiques dels parlars valencians
Paraules característiques dels parlars nord-occidentals
al·lot, al·lota
ca
calces
calçons
capell
doblers
horabaixa
idò
jai
manco
moix
nígul
nin, nina
pitxer
qualcú
sadoll
safannària
tassó
xot
bes
bescoll
cotó en pèl
creïlla
desllunat
dacsa
eixir, eixida
espill
fumeral
hui
lletuga
llima
orellals
palometa
prompte
raïl
roín, roïna
safanòria
vesprada
xic
bajoca
canella
catxap
corder
espill
estalzí
granera
fumeral
maçana
madrina
moixó
muricec
padrí
panís
roig
romer
timó
trebol
silló
xut
  

Llengua i diversitat

Una llengua no té només una forma sinó que és diversa; és a dir, no es parla igual a tot arreu ni tots els parlants ho fan igual. Segons quines siguin les característiques dels parlants, la situació en què es trobin o bé l’època històrica en què visquin, faran servir diferents varietats de la llengua:

· Varietats geogràfiques (o dialectes): depenen del lloc de procedència del parlant; per exemple, no parla de la mateix manera una persona de Lleida que una de Barcelona, de Mallorca o de Castelló. Tot i les diferències puntuals, però, es pot dir que parlen la mateixa llengua; el català (balear o valencià).

· Varietats socials: depenen del grup social al qual pertany el parlant. Un grup de persones que comparteixen una mateixa professió o una mateixa afició fan servir determinades expressions que la resta de gent moltes vegades no entén, ja que són pròpies del seu grup social o professional. Em aquests casos es parla de l’argot dels metges, dels estudiants, dels advocats, dels mecànics, dels delinqüents, etc.

· Varietats estilístiques (o registres): depenen de la situació en què es troben els parlants, és a dir, es fa servir un estil de llengua o registre diferent per a cada situació. Una mateixa persona, per exemple, no parla pas de la mateixa manera a casa seva amb la família que en una entrevista de feina.

· Varietats històriques: són les varietats que corresponen a un temps o a una època determinada. Així, doncs, un text escrit en el segle XV presenta diferències respecte d’un text escrit en el segle XXI.

· Varietats generacionals: depenen de l’edat dels parlants; per exemple, una persona de seixanta anys utilitza expressions i mots diferents dels que fa servir un noi o una noia de catorze.

A més d’aquestes varietats, també hi ha una varietat comuna a tots els parlants: la varietat estàndard. És la que es fa servir a l’Administració, als mitjans de comunicació i a l’ensenyament.



EXERCICI

1. Llegeix aquest text i respon les preguntes que hi ha a continuació:

Ahir a la tarda un vehicle amb matrícula 3628BDJ va col·lidir contra el quiosc que hi ha situat just al davant de l’hospital de la ciutat. El conductor del vehicle va sofrir una lipotímia mentre conduïa i va perdre el control de l’automòbil. Els treballadors d’urgències de l’hospital el van atendre a l’acte. El quiosc, de propietat municipal, va quedar completament destrossat.

a) Qui et sembla que pot haver escrit aquest text?
b) Imagina’t que vas presenciar l’accident. Torna a escriure el text tal com l’explicaries tu a un amic teu.
c) Ho has explicat de la mateix manera? Per què?