La
Poesia
La
poesia, des de l’antiguitat, ha anat de bracet amb la música. Per
aquesta raó, la poesia se serveix del vers per adequar-se a la
melodia. Malgrat tot, no s’ha d’oblidar que es pot fer poesia
sense versos, com passa, per exemple, amb la prosa poètica. Però
allò que distingeix el vers de la prosa és la mètrica.
La
mètrica
La
mètrica catalana es basa en el nombre de síl·labes, en l’accent
i en la rima.
Les
síl·labes
Les
síl·labes del vers català es compten fins a l’últim accent:
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Segons
el nombre de síl·labes, els versos s’anomenen d’art menor
(versos de fins a vuit síl·labes) o d’art major (versos de més
de vuit síl·labes):
Els
versos més habituals en la poesia catalana són:
L’heptasíl·lab,
de set síl·labes, molt emprat en la poesia culta i en la popular:
Té
en sou els aucells i àngels (Jacint
Verdaguer)
El
decasíl·lab,
de deu síl·labes, el més usat en la poesia al llarg de totes les
èpoques:
Amb
quins altres sentits me’l fareu veure (Joan
Maragall)
L’alexandrí,
de dotze síl·labes (6+6), també ha estat força emprat en la
poesia culta:
Hi
ha ulls que al primer cop ja trien la més bella (Josep
Carner)
Molt
sovint els versos d’art major de deu i dotze síl·labes són
dividits en dues parts, anomenades hemistiquis, per una cesura o
pausa:
|
||||||||
|
En
el cas de l’alexandrí, sobretot, cada hemistiqui es compta com un
vers sencer, és a dir, fins a l’última vocal tònica.
El
recompte sil·làbic pot ser condicionat pels fenòmens fonètics
següents:
a)
L’elisió,
o fusió, entre paraules, de dues vocals en una:
Tot
gira_al voltant d’aquell aire (Arnau
Pons)
b)
La sinalefa,
o enllaç; de dues vocals entre mots contigus:
i_unes
humils, esteses mans obertes (Vicenç
Llorca)
c)
El hiat,
o
pronunciació
separada de dues vocals en contacte:
qui
/
és aquell
qui /
en
amors contemple (Ausiàs
March)
L’accent
La
distribució dels accents a l’interior d’un vers o d’un poema
és un factor fonamental per a la configuració del ritme. El vers
català aconsegueix l’efecte rítmic amb la disposició alternativa
de síl·labes tòniques i àtones:
|
||||||||||||||||||||||||
|
La
rima
La
rima és la igualtat o semblança de les síl·labes finals dels
versos, a partir de la darrera vocal accentuada.
Segons
el grau de coincidència dels sons, parlem de rima:
Consonant,
quan hi ha coincidència de sons vocàlics i consonàntics:
On
tornem que no fos naixença?
Vivim
de mort, i no ens és
grat;
morim
d’amor, i no s’hi pensa,
(Carles
Riba)
Assonant,
quan només coincideixen els sons vocàlics:
Salta
l’aigua més viva.
La
font raja a desdir.
Una
alzina respira
flaires
de romaní.
(Josep
Sebastià Pons)
Segons
la posició de l’accent:
Aguda
i masculina
si recau en l’última síl·laba de la paraula.
Plana
i femenina
si recau en la penúltima síl·laba de la paraula.
Quan
jo era petit
|
||
vivia
arraulit
|
masculina
|
|
en
un carrer negre.
|
||
El
mur hi era humit,
|
femenina
|
|
pro
el sol hi era alegre
|
||
(Joan
Maragall)
|
L’estrofa
Les
estrofes són agrupacions de versos, enllaçades per la rima, el
ritme i el sentit, que formen unitats superiors. Segons el nombre de
versos i la combinació de les rimes, distingim les estrofes
següents:
L’apariat:
agrupació de dos versos amb una sola rima. És molt utilitzada en la
literatura culta i popular.
El
tercet:
estrofa formada per tres versos amb una sola rima o rima encadenada
(ABA BCB COC...).
El
quartet i la quarteta:
la combinació de quatre versos llargs o d’art major s’anomena
quartet ¡ la de quatre versos d’art menor és la quarteta.
El
quintet o la
quinteta:
combinació de cinc versos llargs o curts, amb dues rimes consonants
diferents.
L’octava:
formada per vuit versos, és l’estrofa típica de la poesia culta
del període clàssic (segle xv).
El
sonet:
composició mètrica d’origen italià de catorze versos distribuïts
en dos quartets i dos tercets de rima variada.
El
romanç:
composició poètica que presenta un nombre indeterminat de
versos —generalment heptasíl·labs. Els versos parells rimen
—habitualment en assonant—, mentre que els senars resten lliures.
- Llegeix aquest poema i contesta les preguntes següents:
Grans
magatzems
Veig
uns grans magatzems. T’agraden? M’atordeixen.
Vols
que anem a mirar? És només un moment.
Te
me’n vas capa dins i em
deixes,
indolent,
entre
un exercit foll. I dones m’oprimeixen.
T’he
perdut. L’he trobada. Perfums i maquillatges.
Vinc
cap a tu. No hi és. Peces interiors?
L’enfolleix
remenar munts de sostenidors.
S’ha
pintat a la mà colors, com els salvatges.
I
et crido des de lluny vencent la timidesa
i
altre cop te me’n vas. Adust, jo
em faig
l’ofès.
I
segueixo tossut en la meva escomesa.
Ja
està bé, jo
que
em
dic,
talment una fanàtica…
T’enlluernen
estands i llums i no veus res.
I
escales automàtiques se t’enduen estàtica.
Narcís
Comadira,
Les
ciutats
- Quantes síl·labes té cada vers?
- Quin nom rep cada estrofa? I tot el conjunt de les quatre estrofes?
- Marca les elisions i les sinalefes.
- Quina rima presenta el poema?
- Quins mots podrien rimar en consonant a cada grup?
- joves, noves, proves, trobes
- colors, humors, tos, costós
- verds, vers, certs, velers
- malalt, general, cavall, herald
- En els refranys següents (tots ells referits a la mar) s’han perdut mots que et permetrien fer rimes. Els sabries trobar?
- Qui mor en un ___________, el mar el vol per ell.
- Si salta el dofí, temporal veuràs ______________
- Si hi ha ______________, peix en abundor.
- Barca sense _______________, va a la perdició.
- Sabries dir quina classe de rima hi ha en els versos següents?
Ah,
resta de creences, brasa encesa
a
la lluna! Deixeu d’untar les plantes,
prou
donar menja a tèrboles idees!
L’home
ha desobreviure a les ronsalles
—l’ídol,
tou en un llit, l’home a les golfes—
l’hostal
no és lloc per a esperar una barca. Joan
Brossa,
Oda
pasqual
- Digues de quin tipus d’estrofa es tracta en cada cas:
Callada
estimo la vida.
Deixeu-me
sola, callada;
i
aniré amb
el
pensament
on
no em
torbin
les rialles.
Clementina
Arderiu
|
¿D’on
venim, que no fos tomada?
Com
una absurda enamorada,
la
vida ens fa plorar el passat.
Carles
Riba
|
Tan
bonica se sentia
que
la sang se li encenia.
Sovint
li calia, un poc,
aclucar
sos ulls de foc;
¡
el seu cos, ja gronxadís,
tot
gronxant-se era feliç.
Josep
Carner
|
Ens
plau el te, l’aixarop de poncem
o
el vermut
i manta oliveta;
també
la pilota, el rem
o
la motocicleta;
però
trobem
que és impur
l’ofici
de polític. Qui té la roba neta?
Guerau
de Liost
|
Vinyes
verdes vora el mar,
ara
que el vent no remuga,
us
feu
més
verdes i encar
teniu
la fulla poruga,
vinyes
verdes vora el mar.
Josep
Maria de Sagarra
|
El
mariner
A
la
voreta del mar
n’hi
ha una donzella
que
en brodava un mocador,
la
flor més bella.
Com
ne
fou
a mig
brodar
li
manca
seda.
Gira
els ulls envers la mar:
veu
una
vela;
veu
venir
un galió
tot
vora la terra;
ne
veu
venir
un mariner
que
una nau mena.
—Mariner,
bon
mariner,
que
en porteu seda?—
—De
quin color la voleu,
blanca
o
vermella?—
—Vermelleta
la vull jo,
que
és mellor seda.
Vermelletala
la vull jo,
que
és per a
la
reina.
Cançoner
català
|
¿Com
se diu aquell poble
Amb
flors
al campanar
I
un riu amb
arbres
foscos?
On
he deixat les claus...
Tothom
me
diu:
—Bon dia—
Jo
vaig
mig despullat;
N’hi
ha que s’agenollen,
L’altre
em
dóna
la mà.
J.V.
Foix
|
|
¿Vostres
abelles on són
volades,
cel·les
desertes, ruscos sens me!?
¿on
se’n volaren vostres niuades,
nius
d’aureneta penjats al cel?
Per
primavera tomen a
Espanya
les
que en octubre tristes se’n van;
les
que niuaven en ma
muntanya,
per
primavera no hi tomaran?
Jacint
Verdaguer
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada